A. E. CORTINAS: LI INCARCERAT PRINCESSA
FABUL ORIGINAL
FONTE: COSMOGLOTTA 1947, p. 9-11..
LI INCARCERAT PRINCESSA
Save vu alquó pri li Alcázar de Toledo, infantes?
It es un antiqui castelle, tam fort que solmen un terr-tremore posse destructer it.
Vis a vis, al altri rive del fluvie Tajo elevat se ante mult sécules li castelle de un potent principe.
Su filia Nénufar passat quam bell es bell cortesat de numerosi solicitantes;
támen, nequel ex ili semblat suficent a su guste. To contrariat li volentie
del patre, pro que inter ili trovat se yun mannes de nóbil rang, e quande li filia ne cessat su refusa
dar un "yes" a un del solicitantes, li principe furosijat tant que il incarcerat la in li turre del castelle, u li fate menaciat la maner til que su obstination
vell esser finit. Pos har languit du dies in ti cárcere, li puella revelat al gardator curiosi e loquaci on conservat li clave por li vin-cava. To il profitat strax, furtente, junt con li portario, durante que crepusculat li véspere, in li locales quel servit quam depó del max excuisit trincages; e ambi juit quant lor boccas demandat, til abandonar li vulte solmen con pena. Totalmen inebriat ili cadet sur un banca in li vestibul del castelle.
To esset li moment expectat de Nénufar. Ella glissat ex li céllul apert, monta sur li óptim cavalle de su patre e forcavalcat, volante simil a un storm, trans montes e polvosi planuras, son cessa vers li sud. Li fugida durat tri dies. In prim vez ella pernoctet che un paisano, poy che un caprero, e in últim che un old fémina qui havet li reputation esser un sorcier. E in facte, apen li princessa hat cadet in dorme, quande ti feminacha venit al lette e regardat la con invidiosi ocules; odiante quelcunc bellitá, ella aportat un pott, plongeat su fingres in it e covrit li facie del forena per un unguente; per to li yun e frisc visage devenit brun; ugli* e tumorosi, ma, pro trovar null spégul in li chambre, pos har levat se in matine, Nénufar ne remarcat alcun alteration sur se self, e it surprisat la solmen in li instante de arivar al rive delGuadalquivir quel perurre li floreant valleyses de Andalusia, proque li undes brilliant reflexet su image.
Poy un cri terribil yellat ex su gúttur; desgustat del vive, ella precipitat se in li fluvie, cap-ad-avan.Totvez, li Deo del Aqua sentit misericordie con ella; il lassat la perir, ma ductet la in su blu castelle e dit:
"Tu va esser líber retornar al terra e devenir felici, si un hom vertuosi salva te intra tri dies."
Nénufar plorat, audiente to, nam ella pensat ínpossibil que in tri dies un vertuosi hom vell aparir. In comensant crépuscul, li Deo del Aqua ordonat la ascender li rive e vestit quam un paisana, colier figues del arborettes crescrent a, durante que un mul pastat apu ella. Tam bentost quam li Deo del Qua da un signe, ella have a cader in li fluvie e clamar por auxilie.
Dunc, sur strett via, ínmediatmen al rive abrupt ella colectet li figues e jettat les in un corbe, quel li mul portat sur su dorse.
Poy arivat per cavalle un yun mann, saltat a terra e reposat in un altri loc del scarpe. Il esset standartario del armé reyal, hat perdit li via pos un battallie e hastat retrovar unition con su truppe.
Li colines circumsituat aspectet blu-nigri in li obscuritá novtal; lune e stelles brilliat e lor luce videntat un svelt córpor quel con glatt brasses partit li verd fluvie. It esset un nimfa, un del spirites subject al Deo del Aqua. Ella svimmat vers li nov-arivate, submerset se quelcvez e jettat manuades de lápides preciosi avan il sur li terra. Li yuno regardat con admiration li diamantes, rubines e smeraldes quel scintillat e splendet in li luce lunari, ma ancor plu atraetn le li blanc nimfa per su bocca rubi quam granate, li long e nigri capilles. Nu ella questionat le:
"Vole tu que yo fa te companie, yuno?"
Il petit: "Yes, nimfa graciosi. Veni a me."
Ella ascendet, e su labies tuchat tis del yuno quam foy.
Ma in lor proximitá, alquo con clacca in li fluvie, e un voce crat desesperatmen por auxilie.
"Escuta", li nimfa dit stoppante su caresses. "A qui evenit un accidente?"
"A ti ugli* paisana", esset li despectosi aclaration del standartario. "Quo ella concerne nos?".
Apen enunciat ti parol, il sentit se inbrassat del nimfa e tirat in li fluvie. Il resistet in li comensa, combattet quelc témpor inutilmen con li undes e dronat.
Quande li proxim vésper descendet. Nénufar stat denov al rive, coliente figues, quam si necos hat evenit. Ye su látere pastet li mul.
Vi, un mercant advenit per cavalle, acompaniat de su servitor. Il hat vendit merces in li cité e viageat ad hem; ma il esset fatigat e decidet juir al fluvie quelc minutes de reposa.
E li luce del ascendent lune brilliat li córpor lúbric del nimfa, quel svimmat a ci agilmen quam un pisc acustomat al aqua. Ja ella inpassionat li mercant; ma quande ella jettat manuades de juveles avan il sur li terra, il detornat se strax de ella, ordonante al servitor raffar junt con il ti-ci tresores. Ili plenat grand cutin sacos, e lor avid fingres ne mem cessat, quande tot próxim resonat un bruiosi clacca de aqua e pos un cri por auxilie.
"Audi vu li clama, senior?", nimfa questionat. "Esque vu ne vole ear ta por sucursar?"
"Quem?", il replicat índiferentmen. "A ti farm-garsona abominábil? Pro to yo ne va riscar que un altre prende con se tal juveles".
Apen li últim parol hat escapat le, li lápides preciosi perdit lor mágic splendore e quande li mercant e su servitor con surprise tenet les vers li luce, ili decovrit que li magic tresores hat alterat se totmen e ne esset plu altricos quam ordinari lápides.
Ili lansat les colerosimen in li sand, vocat li nimfa por postular un explication, ma sin successe: ella hat desaparit e ne revenit. In fine, ili foreat blasfemante e insultante, e li obscur colines del circumité respondet per un ecó mocaci.
Li triésim vésper comensat e Nénufar deruptat figues anc hodie, sin espera, ja resignante se a su cert fate esser abandonat bentost al profund aqua por sempre.
Ma – denov un ped-frappada de cavalles! Du mannes arivat e preparat se un sede comfortábil al rive del fluvie. To esset li cavaliero Don Octavio de Miranda de Aragon, con su scudero. Il havet solmen un castelle povrachi e demí-discadet, e desde pluri dies ili travagat ti-ci region, con li intention acquisiter ci terrenes plu fertil quam tis quel il possedet in su país natal; nam il volet viver quam agricultor laboriosi e esser util a homes.
Calm fluet in luce lunari li Guadalquivir inter su rives ornat de olives e palmes. Li cavaliero desmettet li armatura, comodmen extendet su membres e delectat se per li benefant silentie del nocte comensant.
Alcun témpor hat passat, quande li scudero captat su dómini al brasse e dit:
"Regarda ta, senior! Quant mirábil!"
Il monstrat li nimfa swimmant plu próxim in torsiones serpentosi. Don Octavio videt la, támen, su ócules strax forglissat de ella, fascinat per un altri spectácul: li yun paisana in li ombre del figueiro, qui penat sin cessa plenar un grand corbe per dulci fructes.
"Ella in su diligentie", Don Ocatavio dit, "es plu mult mirábil".
"Ma vi!", scudero replicat e indicat al suol. "Senior, noi posse devenir rich!".
E in facte, qual brillie del juveles jettat del nimfa sur terra, in omni colores imaginábil! Li scudero ja esset tre propensi levar quant possíbil, ma su dómino impedit le:
"Ne tucher! Lass nos meriter to quo noi possede. Escuta!", il haltat – "qui cria ta por auxilie?".
Captet de terrore Don Octavio videt que li puella cadet in li aqua. Sin hesitar il sequet la per un salta, luctat bravmen contra li element dangerosi e atinget li presc-dronanta pos alcun fort colpes.
Ella inbrassat su col e semblat tam pesant quam un masse de plumbe: Don Octavio ja credet perir con ella in li profundore. Ma ili sentit un funde solid sub lor pedes. Lucid radies circumfluet les, ex li medie elevat se un palace de cristall blu-scintillant, al portas de quel stat quar guardianes mauresc de color cafeatri, armat per hallebardes. Poy apertet se li battentes del intrades, e al cap de spírites multcolori, con li tridente in manu aparit li Deo del Aqua.
In lévul de Don Octavio, li scudero observat li tot spectácul con astonament e timore. Per su brasse dextri Don Octavio tenet un creatura completmen alterat; ne plu ti demí-marcid paisana de antey, ma un fémina con facie iradiant friscore e yunitá. Exempt del insorciation, ella hat recuperat su aspecte anteriori e ultra to pur joya pri viver. Solmen su silkin veste, verd quam li mare, amemorat que ella hat passat tri dies in un profundore subaquátic.
"Foren cavaliero", li Deo del Aqua parlat con alt voce, "yo transda te mi protectata, li princessa Nénufar. Pro timore a su cruel patre ella refugit se a mi imperi, u yo concedet la un asil. Ella va esser tui sposa, in recompense por har apreciat tu li vertús plu quam benes mundan. Yo congredia vos – mey li felicitá favorisar vos ambi!".
Poy li palace submerset se, li undes confluet. Don Octavio, Nénufar e li scudero stat denov al borde del rive, credente revar. In sam témpor ili audit un fort hinnida; Nénufar videt su blanc cavalle quel secún aparantie hat forcurret, ma in realitá transformat se in un mul e nu reprendet su figura original. Li Deo del Aqua misset les ancor in últin du del guardianes mauresc, ili havat a plenar li sedie-tascas per juveles. Finalmen li forenas saltat sur lor cavalles, e levi hufes portat les per flechesc velocitá vers Aragon.
Don Octavio trovat su castelle caduc in ruines; it hat crulat. Per chance il possedet li medies reconstructer it plu bell, e con li restant tresores il mitigat li misere de povres qui hat perdit lor logis pro incendie o terr-tremore. Ci esset li car dom seniorial de su preavos in medie de laure e oleandres, con vista sur alt montes roccosi; de ci ne plu alquel desires fortraet le. Il sequet li vive de agricultor, secun su long albergat intentiones, havente a su láter un fidel consorta, li líber e felici Nénufar.
* fiaba = fabul
* ugli = desbell